Carme Domènech Temprado

Vaig conèixer, en blanc i negre, les fotografies de l’adolescència dels meus pares, els iaios, els llocs que vaig habitar quan em donaven la mà per caminar, les primeres pedalades amb la bicicleta que vam compartir germans i cosins, la iniciació de les sortides amb amigues i la il·lusió de comprar-me la primera càmera, una rèflex, un tresor que em vaig penjar al coll i que em  va transformar la mirada.  Recordo les nits roges experimentant al laboratori anant a dormir de matinada.

Els que tenim aquest vici  convivim sense esforç amb llums, ombres,  tipus de plans, composició, instants congelats, contrapicats...veiem la fotografia abans de prendre-la.

No puc imaginar un món sense imatges, no vull deixar passar el temps sense l’esperança de filtrar-lo i retenir-lo a través d’un objectiu.